Orígens del Pessebre

El pessebre artístic tal com ara l’entenem és fruit d’un procés històric ric i complex que ha rebut les influències més diverses. En els estadis més llunyans, trobem les festes paganes de la llum i del sol. Precedents més propers, els tenim en l’escultura no exempta, de temes nadalencs i, en part, en les representacions teatrals que es feien en processons i esglésies. Aquests costums cristal·litzaren al segle XIII, diversificats en vies cultes i vies populars, com ara “Autos Sacramentals” i, un cop desproveïdes de l’inicial dogmatisme, en pràctiques de pessebres vivents i de pessebres de construcció plàstica.

Amb la caiguda del poder feudal, a les Ordes Militars i Religioses succeeixen d’altres, com ara la franciscana, que comencen a acostar Déu a l’home. Al 1223, l’efemèride de Greccio és l’inici d’una etapa fonamental per al pessebre: les autoritzacions Papals, que retornaven el costum de les representacions després de la prohibició d’Innocenci III, la mateixa noblesa i la burgesia, ordes religioses com teatins, jesuïtes, clarises i escolapis difonen la construcció del Naixement arreu, fins i tot com eina de formació i catequesi.

Quant al pessebrisme català, senyalarem vàries fites rellevants:

  • 1300, és documentada a la catedral de Barcelona una peça d’orfebreria i esmalt, representant un pessebre, segons un inventari del 1562.
  • 1475, hom esmenta un embrionari mercat de figures i elements de pessebre al pòrtic i rodalies de Sta. Caterina.
  • 1585, un inventari del canonge Pere Bonavia documenta i certifica l’existència i difusió del pessebre o Naixement familiar.
  • Segle XVII, l’aparició del moviment artístic barroc, suposa una empenta transcendental i la portalada d’entrada definitiva del pessebre al cercle de les arts majors en plenitud. Expressiu, dinàmic i optimista, cercant la unitat espacial i valorant l’infinit i la perspectiva en el paisatge, concentrant l’orbe cap al centre de la llum, Déu, el barroc aporta una capacitat de llenguatge plàstic sense límits i perfectament adequat a la temàtica i context del pessebrisme.
  • 1912, Antoni Moliné inventa el diorama artístic de pessebre. Amb això, culmina la tècnica artística, adoptada arreu del món, susceptible, però, sempre d’innovacions i aportacions tecnològiques en materials, recursos, eines i creativitat.

El diorama artístic de pessebre és una aportació de “l’Escola de Barcelona” al pessebrisme mundial.

El diorama artístic, d’universal aplicació en qualsevol disciplina susceptible de representació plàstica, neix, doncs, del genial pessebrista, en Antoni Moliné, de la Societat, primer, i de l’Associació, després, de Pessebristes de Barcelona. És avinent recordar que el pessebrisme, en el sentit que avui té, es coneix ja a començaments del segle XIX, segons testimoniatge de la premsa local de Barcelona. El perfet maridatge entre diorama i pessebre va ser el punt de partida de les possibilitats del diorama que Moliné va descobrir en les dates del Nadal de 1912, canviant definitivament l’estil de construcció del belen i oferint la novetat amb total despreniment al món sencer.

Ell mateix narra que, en dates properes al Nadal, havia esgotat les reserves de suro amb què se solien construir les muntanyes i relleus del pessebre. A l’igual de cada any, estava fent el Naixement per la comunitat de religioses a les que pertanyia la seva germana. Altament preocupat per la contrarietat, recordà que al costat del convent, uns paletes feien obres. Directament, els hi demanà una mica de guix. Li oferiren d’agafar tot el que li convingués. Amb aquest nou material, combinat amb l’arpillera, modelà i afaiçonà tots els elements, multiplicà el nombre de plans, seguint les normes de la perspectiva, donà profunditat, miniaturitzà ordenadament a mida de les necessitats de la composició, respectant les línies de fuga. El nou sistema li permetia de colorejar, ombrejar i aplicar les tècniques pictòriques. Aquest conjunt quedava emmarcat per una embocadura que donava un toc definitiu a l’obra plàstica que, en realitat, era un quadre en tres dimensions, amb l’avantatge afegit que la visió podia ultrapassar els límits cercant i aconseguint angles ocults en la visió frontal. Havia nascut el Diorama Artístic aplicat al Pessebre.

A. Stefanucci, il·lustre pessebrista italià, orgullós i conscient de pertànyer al país inventor del pessebre deia, tanmateix, que els italians tenien un deute amb els amics catalans, reconeixent així la vàlua de l’aportació que suposà la invenció i l’art dels diorames de pessebre de l’Escola de Barcelona.

(Nota . Text Rafael García Villena)